Encara recordo el dia en que la Marina ens va oferir fer aquesta modalitat
per presentar cada projecte realitzat als nostres companys. Jo ja havia
escoltat parlar d’aquest tipus de presentacions per els meus companys, malgrat
mai n’havia fet una. Ells deien que tenies vint segons per explicar cada
diapositiva, en total també havien de ser vint. D’aquesta manera no havia
favoritismes, tothom tenia el mateix temps per organitzar-se i els alumnes
serien clars i concisos en les seves presentacions...a mi em va semblar força
bé l’idea.
La data de la presentació s’anava
apropant i malgrat teníem el “pechakucha” quasi enllestit, seguíem pensant que
no ens ensortiríem amb el temps i que amb tota la feina que ens quedava no
tindríem casi temps per assetjar. El dia va arribar i ens vam cronometrar per
tal de que ens dones temps a llegir la informació en cas de quedar-nos en
blanc. El dia de la presentació vam arribar a les vuit a la universitat, es
varen fer les quatre del vespre i encara no havíem dinat...quins nervis! Després,
per la tarda van començar les presentacions i mentre escoltava als meus
companys em sentia relaxada, pensava que tot aniria bé. Vam ser els últims per
exposar i quan vaig veure a una de les meves companyes parlar molt ràpid per
poder tenir temps a dir-ho tot vaig començar a sentir l’angoixa i la sensació d’ofec
que pensava que no tindria...no sé quantes vegades em vaig entrebancar, ni
quantes va passar la diapositiva sense que pogués dir el que volia. Es pot dir
que no va ser un èxit, més bé un fracàs, la pitjor exposició que he fet mai! Vaig
sortir de la classe pensant que odiava el “pechakutxa” i que dins de poc,
durant les pràctiques hauria de repetir el mode de presentació...buufff...hauré
de practicar moltíssim. Ja he començat a fer recerca i he trobat una
pàgina que està força bé i on es demostra totes les coses positives que té
aquesta eina.
